La llebre esquiva el tret del caçador
i ho crida als núvols foscos de l’afrau.
Ho escriu la pluja al fang de la tardor
i ho va llegint la fulla d’om quan cau.
La mare sola ho beu en el gorgol
d’ocultes fonts. Ho canta el fugitiu.
La sargantana ho prega al bat del sol.
Ho implora al cel, saltant, la truita al riu.
El mendicant ho diu parant la mà,
la traductora, quan escull rimar,
i l’escriptor, servint la llengua, eixit.
L’alzina ho clama al llamp que la fereix,
la lluna, al sol, i el grill ho repeteix:
contra la por, la veritat del crit.
