El casc i l’antifaç

No visc a casa meva.
Aquesta veu que et parla l’he rebut
de Sarsanedas i d’Espriu,
Péguy i Verdaguer,
de Llull i Pau de Tars
i d’un salmista fugitiu. No és meva, doncs,
la veu, només la miro com sorgeix
d’un doll profund, inestroncat.
Però tu, delicada forastera,
tan plena de la teva superfície,
poc que mai sentiràs la veu que et parla:
et poses les ulleres de sol com una màscara
de carnaval i deixes de veure’m. Tu ets
a casa teva, prou
que ho sé, que a tot arreu tens casa.
Sé que ens separaran per sempre
el casc i l’antifaç. La lot
que duc al casc d’espeleòleg
quan em passejo pels carrers del meu Eixample,
la lot que projecta la veu
d’una gruixuda intimitat
comunal tot buscant a cada
cantonada retalls
del meu país natal; i l’antifaç
sense forats
de les teves ulleres.

La camioneta vermella

en record de Yael Langella

Vaig conduint. Quan sortim d’un revolt
veiem el nostre destí, entre pinars,
mirant cap a la vall: l’estesa
del cementiri de Collserola.
És un camí prou vell. En un sotrac
trontolla tot, el maleter repica,
que el duc ple de pilotes i canyes
de pescar, una manxa de bicicleta,
la cadireta de la nena… Fins i tot
quan ells no hi són, aquí ressonen els crits
dels meus fills que juguen o es barallen.
La camioneta va deixant sempre
un rastre de vida, desordenada,
acollidora, a l’espera d’un viatge
inesperat, com un piset ambulant
per carreteres i carrers.
Avui vaig ple de gom a gom:
al meu costat hi seu el vidu,
darrere els teus amics,
els més recents,
els més antics.

A la ciutat dels morts, haig d’esquivar
rams de roses de plàstic que el vent furiós
va arrossegant aquí i allà damunt l’asfalt.
Rambla dels morts amunt, voldria fer callar
el ressò de criatures, la vida exuberant
que duc sempre impregnada, que no s’adiu aquí.
Inútilment: s’escridassen, salten,
canten a plena veu. Entre torres de morts
arribem al teu lloc: un nínxol alt,
a tocar del cel. T’acomiadem
mirant amunt. La cinta que lliga el ram
de flors del teus companys del PEN,
fuetejada al vent, la cinta rosa
adés es dreça com una llança, guiant
la vista cel amunt, adés es mou
com una mà oscil·lant
que ens diu adéu amics,
bon vespre amics,
adéu amics,
bon dia.

Quan, més tard, deixaré tothom a casa seva
ens quedarem tots sols, el cotxe i jo,
la meva camioneta vermella.
Hi sentiré de nou, eixordador, brogit
d’infants i al mig, nítidament, la teva veu.
En hebreu els parlaràs dels teus viatges,
en rus, en japonès, en alemany,
en àrab, en búlgar i italià i els meus fills picaran l’ham
i et desafiaran amb l’espetec de consonants
d’una paraula de zulú que van aprendre
l’estiu passat. Aturat al semàfor vermell
del carrer de Pentecosta, tornaré a sentir
la música de Kroke que ha sonat al funeral,
el llarg lament meditatiu
d’un violí. Llum verda. Engegaré,
l’acordió clavarà el seu esperó
en el contrabaix, es desbridarà
el violí i tots tres, amb mi, es revoltaran:
serà una dansa boja, enriolada, que tot s’ho endú
giravoltant. Els meus fills ja ballaran
taral·lejant la melodia, botant,
xisclant, i tu també riuràs,
ballant amb ells, Yael,
ballant amb el futur
per sempre més.
Amén.

Era la nostra Rut

(...) Yael Langela morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Hi havien anat perquè els acollia una amiga a casa de qui Yael podia dedicar la meitat del dia a enllestir la traducció de l’Elogi de la desobediència, el llibre que Rony Brauman i Eyal Sivan van escriure arran de la filmació d’ Un especialista, la pel·licula construïda a partir de les imatges del judici a Adolf Eichmann, i empeltada de les reflexions d’Hannah Arendt. Yael morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres. Un accident de cotxe havia destruït la protecció en un revolt d’un dels costeruts carrers de Lisboa, i la destrossa no havia estat ni arreglada ni degudament senyalitzada. Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que era veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, no només tenia al cap la literatura catalana i la presentava situant-la en un marc europeu, sinó que la seva tendresa, l’amabilitat en el tracte i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al comitè d’escrip- tors em- presonats del Centre Català del PEN. Ella va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkòvskaia a Barcelona, perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès o la traducció intercalada en conferències i en converses, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Sempre recordaré que va ser ella qui em trucà, només unes hores després que el crim fos comès a Moscou, per donar-me la notícia de l’assassinat d’Anna Politkòvskaia: la seva desolació, la seva veu de revolta, i l’immediat sobreposar-se per buscar unes paraules de consolació. Als calaixos de la seva taula de treball, a més a més d’un poemari inèdit, Yael deixà una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint per al PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Als “Jardins de Samarcanda” s’hi troba el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu. El Cafè Central li havia publicat un punyent ofici de tenebres, Unbekannter Dichter. El passat juliol, en un recital poètic, vaig poder sentir com llegia un bell poema dedicat a John Berger on s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: “Era la nostra Rut.” Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és “Amiga”. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesía contra poesía, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre la poesia de Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu poble i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: “El teu poble serà el meu poble/ i el teu Déu serà el meu Déu”). És una bella figura per a les persones com Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble. Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Fragment de l’article que vaig publicar al Quadern d’ El país en record de Yael Langella. Aquí es pot trobar la versió sencera de l'article i traduccions a l’anglès i el francès.

Entre la meva tribu i jo s'ha instal·lat la distància

Aquests dies tràgics als territoris ocupats per Israel tinc molt present l'absència entre nosaltres de la poeta jueva Yael Langela, que diumenge farà dos anys que ens va deixar. En morir, Yael tenia llest, a banda d'un bon grapat de poemes inèdits en català, tot un llibre inèdit escrit en francès que duu per títol Matière noire (Matèria negra). A La núvia d'Europa hi vaig traduir al català un dels seus poemes, que aquests dies rellegeixo tot sovint:

L'onada i el salm 69
(Versió de Yael Langella)


N’hi ha que cavalquen les onades,
n’hi ha que s’enfonsen i naufraguen
cap als inferns marins.

Tu que vas fer del Llibre un signe
que s’ha d’obrir a la pàgina del remolí
recorda’t de qui sóc, enmig dels estrangers.

Salva’m, també, del llot,
fes-me reviure, dóna’m una mà
per tal que m’alci del fangar.

Torna’m el crit dintre la gola,
l’esguard ben fit, que haig d’anar dret
cap als que seuen a les portes.

Se’n riuen fort de qui no pensa
com ells i s’embriaguen
amb el seu propi alè.

Que profundes les aigües
i que negre és el fang!
¿No vaig tornar potser

tot allò que m’havia anat ferint?
Para la taula una vegada més,
no veus que els ulls se’ls enfosqueixen!

Van rodolant per les onades brogidores
dels aiguardents més forts,
i es vengen de qui passa a prop

sense escoltar el que els dicta el vent,
i jo m’avergonyeixo de no haver sabut
no escoltar mai, i d’haver vist

com la distància s’instal·lava,
talment un campament, entre la meva tribu
i jo, sofrent, enmig de febres.

Ja no tinc terra sota els peus,
no tinc repòs en casa buida,
amb dues ones m’has emparedat.

Aquí on els cants devoren
els qui vetllem la teva casa,
deixa que avui m’abeuri bevent la meva set!

Oh, tu que em submergeixes en les paraules fosques,
¿caldrà potser que nedi de l’un a l’altre signe,
emborratxat de lletres, sense albirar mai veus?

Gest d'Abraham

Fa uns quatre mil anys, algú va decidir
no matar més infants.

Potser va ser la mà de l'àngel, de l'intrús,
qui va aturar la mà aixecada amb el punyal
tot just abans del crim. Potser va ser la veu
interior. 

                Potser.
                             Va ser en tot cas un gest:
deixar de matar infants.
O el contrari d'un gest: renúncia a aquell gest,
agemolida, íntima genuflexió
de la mirada.
Contra la mà de l'àngel damunt la seva mà,
contra la veu que clama la genuflexió,
l'home va defallir.
                                    Baixà el punyal.
                                                                   Salvà
l'infant.
               Abans, però, potser, amb el puny alçat,
mentre la veu de l'àngel l'eixordava, Abraham,
tancant els ulls, veié tot el futur alçat,
el temps com una onada abraonada:
lluita, pasqua, alliberament,
pelegrinatge, exili,
la presència elusiva de la veu que ara parla,
temples a un déu de pau,
promesa i profecia, combats de nit amb l'àngel,
anunciació, visitació, magníficat, infantament,
crucifixió i aparicions,
nens deportats, exterminats
a la diàspora europea,
màrtirs de cap a cap d'Amèrica Llatina,
guerres de religió a Jerusalem,
neteges ètniques a Bòsnia, crims a Txetxènia:
un riu d’infants cadàvers, un devessall
de torturats, morts, amputats,
guerres en nom d'aquell
que ara li atura el braç i que l'eixorda:
"Deixa de matar infants."
                                            Quina absurda promesa
pot fer-li aturar el gest?
                                           "Deixa de matar infants!"
Quin crit interior l'assalta i l'esborrona?
I quin poder té el crit?
                                             "Deixa de matar infants",
ho repeteix el vent contra els cabells del noi
que se’l mira amb terror.
                                               I l'home abaixa el braç.