Bon Nadal!

Paradís


Si l’enyorem, el paradís, és que en venim.
Vaig tot seguit a preparar el pessebre
amb els meus fills, un riu de plata i molsa
que vam collir ahir, estesa al peu
d’una alzina retorta. Ulls badats,
les figuretes són les de quan era infant:
la mula amb l’orella torçada, els reis
llunyans, la bugadera, el llenyataire,
els àngels músics, la pagesa bruna
amb el cistell dels ous, el pastor que s’acotxa,
atia el foc, no espera cap notícia.
A la medina el flequer enforna el pa.
Passa un carro de menta. Cau el mall
del ferrer, com retruny damunt l’enclusa!
El torner dóna forma, una a una, a les gerres,
com la que duu al maluc la noia adolescent:
per què deu córrer? El pou, en flames? Veig Herodes,
inquietíssim, envoltat pels seus soldats…
Un gran peix salla riu amunt. Es vincla
el suro, la muntanya s’ha aclofat.
Ara posem al seu lloc el bressol,
sota l’estel, dintre l’estable, prop del bou,
entre Maria i el silenciós Josep,
i fem com ell, un moment, ulls badats:
callem.
              Aquí, amics, hi ha el paradís.

Marxa nupcial per a una difunta

Avui, tercer aniversari de l'assassinat d'Anna Politkòvskaia, David Figueres reprodueix al seu bloc Els dies i les dones la marxa nupcial que obre La núvia d'Europa.

Ofrena a Anna Politkòvskaia

Perquè revisquin,

cullo paraules mortes

i en faig ofrena

damunt la teva tomba:

pau, verb, eixit, Europa…

Ha mort Marek Edelman

Misericòrdia

Quin lector generós?

Cava el vers la lectura.

 

És el mal qui et revela,

misericòrdia? L’un a l’altre

us arrenqueu el vel.

 

Cremes la vista al món?

Quan s’obre la bretxa

de l’indicible,

el cec et veu de sobte.

 

Com un llampec en la tempesta,

com l’esquinçall al cel tancat

de la nit muda,

com la trinxera cavada en la veu

que ha de saltar l'abisme,

el fugitiu et reconeix. 

Gracias a la vida

En memòria de Mercedes Sosa

Cançó de bressol vora la mar


La mar que romp és una blanca
creació: veig Eva i Adam i un paradís
d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís
i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca.

Non-non, bellesa, dorm, bressada
pel meu esguard, el meu record, el dol
de mirar com et fons, l'esperança, el consol:
la mar sempre prenyada.

25 anys de la mort de Joan Vinyoli

Autoretrat de la literatura catalana als vuit-cents anys

 

L’espai vermell s’omplí de llamps com sabres:

Joan Teixidor trobà un text del Blanquerna,

retut, plorant, estès, tot ell gest de lloança

horitzontal. De sobte, allí,

estès a terra,

pregant per poder escriure el Llibre d’amic e Amat,

se sentí eixit. Diu Teixidor:

vull creure, ho necessito, aquesta frase:

“Se sentí eixit”. Segueix: eixit,

emportat, raptat per la gran força.

 

Huracà, incendi, terratrèmol,

indefensió i llàgrimes

i el naixement després:

estès a terra en temps advers,

Joan Vinyoli va abraçar

Joan Teixidor i Ramon Llull

i els segrestà per sempre dins d’un vers:

“Talment ara, eixit,

que intento tot d’una

de fer un tot unit

amb sol, terra i lluna,

que d’aquest afany

que el meu cor altera

n’obtinc un alt guany:

ni vana quimera

ni condició

de mortal no em lliga,

sinó sols amor.”

 

Folch edità el llibre:

és Domini màgic.

I jo el vaig llegir:

vaig néixer després.

Abrigo el poema

amb el verb de Llull

dit per Teixidor,

Vinyoli autoritza

que jo en faci carn

d’aquest present d’ara,

en ple vendaval,

en ple temps profètic,

 

i m’estiri a terra,

retut, derrotat,

per dir i repetir:

Eixiu-me, Amic, Amat,

fins al país natal!

Eixiu-me aquí

on el verb té l’estada!

Eixiu-me dins l’amor!

Eixiu-me la mirada

fins al saber major! 

Miramar en francès

 Annie Bats ha fet aquesta bella traducció del poema:

Miramar

Ô les vers amis     qu'on va traduisant

d'une langue à l'autre,   qui formez cent fleuves

à travers l'Europe       changée en désert,

quand reprendrez-vous      le cours en amont

jusqu'à l'origine    et plus loin encore :

redevenant pluie   dans la nue, le ciel

qui vous a vu naître ?  Quand reviendrez-vous

rebroussant chemin    au sommet des puys,

rivières-frontières    sans éclats de sang

sans clameurs de guerre     tout juste irriguant  

la vie et la fête ?    Dites-moi, très chers,

à quand le retour     lavant les péchés

de tant de lectures    faites à contre-temps,

vers le grand pays    aux cent langues et plus,

vers le paradis ?

Miramar en neerlandès

O vertrouwde verzen,          die telkens weer van de ene

naar de andere taal     zijn vertaald en honderd stromen

vormen, dwars door Europa         dat aan woestijnvorming lijdt,

wanneer keren jullie nu eens terug  naar de vertaalde loop,

stroomopwaarts tot de bron,  en zelfs meer dan dat:

wanneer worden jullie  weer eens regen, wolk, hemel

die jullie wording was?         Wanneer keren jullie

nu eens op je schreden terug  naar de bergtop

en gaan jullie stromen       zonder krijgsgehuil

of bloedgeweld         en bevloeien jullie alleen

nog leven en levenslust?       Zeg mij maar eens, vriende,

wanneer komen jullie terug,         verschoond van zonden,

op al wat jullie lazen         op een ongelegen tijdstip

en wenden jullie je                naar het grote land met honderd talen

en meer: naar het paradijs.

         

Bob de Nijs ha traduït al neerlandès el poema:

Miramar                                                     

—Oh versos amics   que us van traduint

d’una en l’altra llengua             i formeu cent rius

a través d’Europa                     que es torna un desert,

¿quan remuntareu             el curs traduït

tornant a l’origen             i molt més enllà:

tornant a ser pluja,    al núvol, al cel

que us va veure néixer?             ¿Quan retornareu,

desfent el camí,           al cim de les serres,

fluint com fronteres             sense esclats de sang,

sense crits de guerra, només irrigant

la vida i la festa?            Digueu-me, estimats,

¿quan us girareu,             rentant els pecats

de tantes lectures             fetes a deshora,

cap al gran país             de més de cent llengües,

cap al paradís?

Divisa

En memòria d'Anna Politkòvskaia 

La llebre esquiva el tret del caçador

i ho crida als núvols foscos de l’afrau.

Ho escriu la pluja al fang de la tardor

i ho va llegint la fulla d’om quan cau.

 

La mare sola ho beu en el gorgol

d’ocultes fonts. Ho canta el fugitiu.

La sargantana ho prega al bat del sol.

Ho implora al cel, saltant, la truita al riu.

 

El mendicant ho diu parant la mà,

la traductora, quan escull rimar,

i l’escriptor, servint la llengua, eixit.

 

L’alzina ho clama al llamp que la fereix,

la lluna, al sol, i el grill ho repeteix:

contra la por, la veritat del crit.

En memòria de Maria Mercè Marçal

Rut desvetllada

Volia dir-te, amiga, el record d’una tarda,

d’ara mateix, quan seus, demanem dos cafès,

escoltem entre els joncs la remor d’aigua lenta

i parlem. (Si mai fes una fotografia,

damunt d’un fons de tiges i d’heura arrapadissa

al tronc de la palmera, brillarien uns ulls:

els de la teva veu.) Parlarem al jardí.

Tossut, jo voldré dir-t’hi pulcres alexandrins

per aixecar un poema que pogués dur per títol

“Rut desvetllada”. Sí, ple de ressons antics,

vers a vers l’escriuria damunt d’uns altres versos.

I que et parlés d’ahir, de fa una estona, d’ara,

quan m’has llegit, pausada, L’amitié féminine,

on Renée Vivien lloa la bíblica amistat

de Rut i Noemí. La teva veu tenia

els ulls afirmatius. ¿Qui pot, com fa la bíblia,

gosar descriure el crit, els noms, la set, l’espera,

l’amistat al desert? Has mirat cap al cel

com un àngel caigut, i he sentit la mirada:

“Sí, puc fer-ho.”

                              I el dol?

                                                “No sóc jo qui pateix,

és una altra.”

                          Rebel?

                                         “No l’espanta la tomba.”

 

Mira’t Rut desvetllada: ¿sabré donar paraules

a aquella dona pobra, d’una nació oprimida,

que va fer de l’exili una terra natal?

(Potser no t’ho he dit? El nom de Noemí

vol dir a l’origen gràcia, com el de Rut amiga:

sota de cada nom hi ha l’empremta d’un vers.)

Doncs ara també et dic que no goso arriscar-me

a dir el secret de Rut, el seu més íntim dubte:

“I com es farà això?”

                                    Ho demana a la nit

al ras, vetllant, jaient amb la sogra jueva,

dues vídues soles al Moab de la fam,

just abans de partir cap a terra estrangera:

I com es farà això? Com podrem sobreviure?

Com serà que la vida torni a córrer i cridar

entre les nostres cames? I llavors veu al cel

un moviment de dalles, la sega, garbes d’ombra

i una falç amb llum pròpia damunt d’un camp d’estrelles.

 

“I com es farà això?” S’ho demanà en el cor.

En canvi, a cau d’orella, Rut digué a Noemí:

“On vagis tu aniré, on visquis tu vull viure…”

 

Tot això et contaria: vint-i-quatre quartetes

en rimes consonants, per arribar al moment

de la sega i la gràcia en què Rut allibera

de la mort Noemí.

                                    Però jo no sóc qui.

No tinc versos alats com els teus entre els dits.

Sóc només una veu que et vol retre homenatge

tot parlant en veu baixa. El poema el tinc lluny,

i més lluny quan m’hi acosto.

                                                  “País natal, exili.”

Per això, com l’infant que en el dia dels morts

no té roses ni llànties i ofereix el seu sabre

de joguina al costat de l’ofrena dels grans,

jo t’he dut aquests versos que parlen d’altres versos

que no he pogut escriure, perquè els sentis i els vegis

i potser, quan els cullis d’un sol cop de falçó,

esdevinguin indicis d’una llengua abolida,

alcin ponts en la nit entre dos idiomes.

Que m'escoltes, Mercè? Alço un pont cap a tu.

Per dir sí

Ara que Jaume Subirana ha publicat Per dir sí. 50 poemes per a casaments utilíssims per a declaracions i matrimonis civils o religiosos,

Nupcial

Damunt la copa,

ales de papallona,

set i lloança.

El pes de la vida

El poeta Josep Lluís Roig signa una doble ressenya, dedicada a Moments feliços d'Oriol Izquierdo i al meu La núvia d'Europa, al número 47 de Caràcters. Hi diu:

El pes de la vida
JOSEP LLUÍS ROIG

En una conversa recent amb Miquel de Palol, aquest defenia la idea que tota poesia parteix de l'anècdota. Per superar-la, per amagar-la o, senzillament, per contar-la. Supose que en la mateixa línia que hom compara una pel·lícula amb la novel·la i una fotografia amb la poesia. Tot i que existeixen nombroses excepcions, els dos llibres que ens ocupen ara serien exemples lluminosos d'aquesta norma. Justament per això, i per la coincidència en el temps de publicació, no és estrany que, en diverses ocaisons, se'ls haja relacionats tots dos per part de la crítica, en presentacions, entrevistes... I no és d'estranyar, perquè és, aquesta, una circumstància que clarament els uneix.

Ara bé, pel que fa a la forma i les propostes, són totalment divergents. En el cas de Carles Torner, autor de llibres que entrarien en el meu cànon occidental, com L'àngel del saqueig i Viure després, m'atreviria a dir que aquest La núvia d'Europa és clarament inferior. Perquè la voluntat del llibre no és altra que deixar-se portar per les anècdotes. Les morts, la ràbia contra aquest món tan injust. La denúncia contra aquesta Europa autista on vivim. Però les anècdotes en són el fil conductor. I l'anècdota més central, al més inevitable, la que no té solució, és la mort. Per això com Carles Torner mateix explica, un llibre com aquest -escrit, a més, al llarg de força anys- s'assembla a un cementeri. És aquest el motiu pel qual trobe mancances al llibre, en el seu conjunt: la voluntat sembla la d'un succeir d'històries sense cap voluntat concreta, que no la de voler bastir un edifici literari amb aquest mateix bagatge. De la mateixa manera que hi ha algun poema on l'anècdota és clarament major que els versos.

De tota manera, Carles Torner és un autor brillant, que ens mostra, dins del conjunt, grans poemes. I on trobem, a més, la voluntat d'evitar la repetició: per exemple, en alguns poemes utilitza recursos diferents als que ens tenia acostumats, com una àmplia intertextualitat, per parlar d'Anna Politkòvskaia, posem per cas. Es nota que ha treballat el llibre, que ha esquivat la repetició dels recursos, però convinc amb d'altres crítics que el poemari no té una concepció global com la dels anteriors, que en alguna de les composicions pesa més la voluntat de contar que pas el poema. Tanmateix cal remarcar que el poemari té un notable nivell mitjà i algunes peces magnífiques -imprescindibles-, com els versos dedicats a Yael Langella, per posar només un exemple. I pel seu esperit crític i lliure, amb una visió moral del món i llurs injustícies, ens reconforta.

[...]

Així, podríem explicar que, efectivament, tota poesia, en general, parteix de l'anècdota, però en aquests dos poemaris l'anècdota és central i no només l'espurna inicial. O, per ser més exactes, a La núvia d'Europa, són LES anècdotes i a Moments feliços és només UNA, l'anècdota central.

En general, gosaria dir que d'Oriol Izquierdo m'ha agradat per com transmet la sensació d'ofec, d'absurd, el to general del llibre; i de Carles Torner alguns poemes en concret, d'aquells que hom donaria la vida per poder escriure.

Poetes i pallassos

Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada

Aquesta tomba m’ofereix la poesia,
amb una làpida esculpida en marbre antic:
m’hi veieu asseguda, amb els plecs de la túnica
que es van movent lleugers mentre m’acomiado
d’un home jove, tendrament. Sabeu qui és?
Avui que m’enterreu encara és un noiet
que corre empès pel vent etesi al llarg dels molls
de Mitilene. Va a l’encalç del seu futur:
dia vindrà que traduirà Artemísia al grec.

T’ho prego, doncs, amic:
no ploris la meva partida;
fes com jo que, agraïda, enyorada, esculpida
mirant el mar que tant he estimat, somric.

(Avui fa deu anys que morí Maria Àngels Anglada)

Abelló a Ona, dijous a dos quarts de vuit

Dijous 12 farà quatre mesos que vaig convidar dotze amics poetes (i crítics, i editors) a presentar conjuntament La núvia d'Europa. Cadascun havia de llegir un poema del meu llibre i un de la poesia universal. L'última en llegir va ser Montserrat Abelló, que trià "Epigrama per a la tomba grega de Maria Àngels Anglada" i, d'arreu del món, "Fràgil", d'Oriol Izquierdo.

Ara, el proper dijous, seré jo qui participi en la presentació del nou poemari de la Montserrat, El fred íntim del silenci. Hi parlaré del dia que vaig fer aquesta foto, del privilegi d'haver pogut escoltar a Nova York la conversa entre Adrienne Rich i Montserrat Abelló, el setembre del 2007, tot just després d'un miting de Barack Obama a Washington Square, quan començava la cursa cap a la primàries demòcrates.

Nou web a l'AELC

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana acaba de renovar el meu web. Ha estat ocasió de repescar fotos antigues, com aquesta amb Jordi Sarsanedas al congrés internacional del PEN celebrat a Galícia el 1993.

"Exteriors i interiors d'Oriol Izquierdo i Carles Torner"

Fa uns dies Montse Serra va xerrar una estona amb Oriol Izquierdo i amb mi. Dijous passat publicà a Vilaweb aquella conversa, i un intercanvi d'opinions sobre Moments feliços i La núvia d'Europa. Diu l'Oriol del meu llibre: 

"En destacaria dos aspectes. L'un, la capacitat de trobar pretextos d'actualitat com a motor dels poemes. Pretextos que fan del llibre un exemple de literatura compromesa, políticament i socialment compromesa. Però alhora diria que no per això és conjuntural. Els motius concrets, i de vegades tan marcats, donen peu al Carles a desplegar la seva capacitat de construcció verbal, que és molta, en uns poemes que adquireixen entitat en si mateixos, més enllà de l'anècdota que els va generar. L'altre fet que destacaria és la capacitat de ventrilòquia o de transvestisme, tan sorprenent, gairebé estrident, ja al primer poema, que fa una de les coses més difícils: rellegir, amb paraules noves, des d'un context radicalment altre, un dels poemes més coneguts i aparentment intocables de la nostra tradició, el quasical·ligrama 'Marxa nupcial' de Salvat. I se'n surt. El joc funciona, la relectura és respectuosa i interpel·la el lector d'avui. El poema és el que coneixíem i també un altre." [+]

En parla en Biel Mesquida a la seva Plagueta de bord

Dimecres de cendra

S’acosten. Els imposen cendres.
La corrua té el gest d’un braç de mar.
Les onades s’exalten,
braolen: en la nau silenciosa,
entre ciris i càntics,
avança blava la remor,
la marea creixent.
Són els íntims relats
que caminen i narren
com un camí la vida.
Abans, després, llindars:
un crit mirat, el salm
d’un expulsat, un part futur,
una paraula sense mort
perquè fou dita en el silenci.
Són els relats que inunden l’absis,
llengües de mar que dilueixen
fronteres i creences,
apaguen ciris i altaveus,
s’acarnissen damunt de les imatges,
desfan a cops de dent les pàgines.
Tot serà anorreat:
de la cendra del temple
naixerà la lloança.

De Viure després (1998)