Comença l'any

Profeta

Sospesa’l bé. I escolta’l:
el còdol crida.
Jo sento el crit i el rei hi és sord
i la disputa aixeca un cop de vent,
un vendaval que fuig i em deixa sol
aquí, amb un còdol desconsol
que em crida als dits i flames,
flames pertot.
El vent neix de la pedra:
en el secret del còdol,
al cor del seu silenci,
batega la paraula.

Baula

a Jordi Sarsanedas

Hi ha un moment que s’esdevé a la impensada
el gest de donació. Em vas donar la llengua.
El testimoni. No et sabré dir on
—a escola? als Mites? al teu Glasgow?—
ni tampoc no vull escollir,
entre els tretze anys
d’ulls oberts a Villon, a Ausiàs March, a la Veu
que me’ls dictava al cor, i aquest moment de glòria
al funeral de Sant Gervasi
amb Barcelona als peus
i tota la memòria del teu viure
planant per la ciutat
dient-te adéu, bon mestre, adéu, poeta,
i gràcies per la llum de les paraules
que va teixint l’ordit dels meus carrers
adés quadriculats, adés revessos.

Entre la teva primera irrupció
i el teu modest, subtil, alegre, càlid comiat,
entre l’origen i la fi no escolliré
en quin moment, quina mirada
quin silenci, quin crit
—“La veu ha de ser digna!”—,
quin dia em vas donar la llengua,
la meva
llengua (aquesta) sempre vivent en el gest
de traduir-se i traduir.
Això vaig rebre.
I avui vull aturar-te i mirar-te
i fer-te meu per sempre en aquest gest
fundacional i d’una extrema humilitat,
baula d’una antiquíssima cadena
de gràcia acumulada
que m’obre els braços,
m’abraça i em permet
obrir-los al futur
mirant enrere.
Trobant-me a mi mateix
regraciant
-te.

No sé com

Car prou que tinc present
amb quina irrebatible intimitat,
amb quina radical convicció,
sóc cada còdol de la glera,
l’un darrera l’altre, tots.
No sé com.

Demà farà dos anys que morí Jordi Sarsanedas. Aquesta cita del seu poema "Cada còdol de la glera" clou La núvia d'Europa. Durant força temps, abans que s'imposés la núvia, No sé com va ser un títol provisional del llibre. Fa anys, vaig escriure aquest article sobre el mateix poema (recollit al llibre L'arca de Babel).

A l'Avui

”Ja fa temps que, entre nosaltres, el compromís poètic –l’aposta deliberada per la un dia anomenada poesia engagée– es diu Carles Torner. Si el seu silenci editorial dels darrers deu anys, si més no com a poeta, havia fet oblidar a algú l’ardida denúncia de la situació als Balcans que movia Viure després (1998) o el clam contra la injustícia de L’àngel del saqueig (1990), l’aparició de La núvia d’Europa pot haver-lo convençut que ningú fa del poema com ell, ara com ara, un instrument de protesta i de vindicació de més energia i perícia formal. L’efecte del poema inicial, una actualització de la “Marxa nupcial”, de Salvat-Papasseit, a la memòria de la periodista russa Anna Politkóvskaia, assassinada per la seva oposició al règim de Putin, és molt considerable, i persuadeix de la vigència d’una escriptura avantguardista a l’hora de bescantar els qui esclafen la llibertat d’expressió: “Escopiu a la closca pelada dels botxins”.

Al llarg del volum (que Torner ha posat sota la bella llum lunar de la “falç d’or”, del famós “Booz endormi” de Victor Hugo), sentim també el ressò de conflictes internacionals com la pugna entre Israel i Hezbol·lah, la invasió de l’Iraq i els crims de Srebrenica. És aquesta circumstància, que les activitats del poeta dins el PEN català ajuden a emmarcar, la que explica que La núvia d’Europa sigui un llibre, en el seu humanisme crític, d’una poesia inequívocament pública i oratòria, escrit des d’una gairebé invariable tessitura civil. Una sola dada serà significativa: només vuit dels seus quaranta-un poemes no van acompanyats en les notes finals d’algun aclariment sobre quina conjuntura (en bona part un homenatge pòstum, o la seqüela d’un enfrontament) va motivar-ne la composició. I això fa que escoltem pertot i sobretot la veu d’un denunciant (o algun cop la d’un salmista bíblic) en detriment d’una altra de més íntima, no animada per cap desgreuge i que es pot estar de faristols, i que sentim molt menys.  

Com que Torner sap escriure molt bé sobre “el viu dolor / damunt l’altar de la memòria”, els resultats són sempre valuosos, però entre un tour de force ètic com "Destraduir Europa", en què les bones intencions sempre van un pas per davant de la realització poètica, i una elegia tan ben construïda com "La camioneta vermella" (en record de la poeta jueva Yael Langella), hem de preferir aquest segon poema i aquells que participen del seu mateix esperit.

Torner té un rar domini del vers eloqüent i cordial, i per això cal plànyer que qui tan bé sap veure “quan s’obre la bretxa / de l’indicible”, no hagi estat una mica més amatent a un ordre d’experiència no tan subsidiària i datada, sempiterna nota al peu dels avatars històrics. Crec que molts lectors seus ens alegraríem que l’autor considerés més sovint (com ja feia a l’excel·lent Viure després) que la poesia, com va escriure Pavese, no neix sempre de la nor- malitat de les nostres ocupacions, sinó també d’aquells instants en què aixequem el cap i descobrim, amb estupor, la vida.”

Pere Ballart, “Notes al peu (de la història)”, Avui, 15 de novembre del 2008. El suplement de cultura del 22 de novembre conté una nota on s'explica que, per un error tècnic, la puntuació que Pere Ballart havia donat del llibre (un 3) va canviar-se (per un 2).

La decepció i el salm

(...) Des del primer poema, bellíssima i descarnada Marxa nupcial per a una difunta, (brillant recreació de la bella Marxa nupcial, que Salvat-Papasseit va escriure a principi de segle i a la qual Ovidi Montllor posà veu), recordant el tràgic assassinat de la periodista russa Anna Politkòvskaia, ja veiem que no serà un viatge planer, assistir a aquest connubi. L'Europa que Carles Torner ens mostra, no és aquella Europa gresol de la civilització. És l'Europa que no pot ni sap trobar resposta a Vukovar, Sarajevo, Grozny, Srebrenica... Parts, encara que no ens agradin, que no ens remeten precisament a cap paratge idíl·lic fundacional. És l'Europa que els nostres dirigents amaguen sota l'estora. Estremidor Destraduir Europa.

Entre la boira d'aquesta decepció, però, hi ha lloc pel Salm. Els mites de la cultura juevo-cristiana tornen a impregnar el discurs com en altres reculls anteriors, també en aquest cas, sense cap indulgència. Pel Carles, possiblement sigui l'àmbit primigeni on tornar, on se sent còmode per tal de re-elaborar una vegada i una altra, allò que és d'abans com si sempre hagués estat d'ara. Un mirall referencial que mai no es cansa de tornar-nos imatges renovades. Ara mateix Jonàs o Baixeu de l'Arca, en són una mostra.

Moltíssimes presències habiten aquest recull, també. Ja em parlat d'Anna Politkòvskaia. Cal afegir-hi Maria-Mercè Marçal feta Rut desvetllada o la també desapareguda Yael Langella per partida doble. Primer en un dels poemes més bells del llibre La camioneta vermella i després en una versió que el poeta fa de L'onada i el salm 69. També un homenatge al mestre que li fou Jordi Sarsanedas al poema que clou el llibre, Baula. [+]

David Figueres al seu bloc Els dies i les dones

Dimecres vinent, 12 de novembre

  Edicions 62 i La Central

us conviden a escoltar

Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova, 

Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró, 

Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera, 

Arnau Pons, Simona Skrabec i Jaume Subirana

que llegiran poemes originals i traduïts 

amb motiu de la presentació de

La núvia d'Europa

Serà dimecres, 12 de novembre, a les vuit del vespre, 

a La Central de Mallorca (Mallorca 237, Barcelona)

Fa quatre anys que no hi és

Cent nadals
en memòria de M. Teresa Sanahuja


He viscut cent nadals.
Cent vegades he vist
com l'estel ha guiat
els tres reis pelegrins.

D’àngels, n'he conegut
més de cent, més de mil,
en la guerra i l'absurd,
en l'amor i l'oblit.

Quin anunci m'han dut?
Que la pau ja ve al món.
Que la porta en els ulls
un infant sense por.

Sí: durant cent nadals
he pintat l'horitzó
d'un pessebre parat,
esperant el nadó.

Ara un plor ha esclatat.
És el meu? És ocult?
He vetllat cent nadals:
t’he adorat al cent-un.